Un dels mites sobre les desfilades és que les xiques desfilen millor que els xics. És de veres que elles no se berenen als xiquets, però.... tota Paterna recorda el seu primer desfile. Per causes no ben aclarades, tota la filà es va venir avall. Es diu que entretingueren l'espera empinant el colze... En qualsevol cas, caigueren totes com fitxes de dominó. Inigualable.

Alguns dels Almogàvers són uns monstres del món del espectacle. El primer any, Pepe i Monfe, una matinada, en que s'haviem tancat mentres els últims visitants apuraven la nit en la plaça del Pou, ens oferiren sencer el Festival de San Remo. No està clar qui guanyà, però es riguerem molt més que mirant El cromosoma

¿Recordeu les primeres paelles? Després d'hores preparant-les, la mitat acabava servint de projectil. De vegades encara es veia algun Almogàver menjant sentat en una porta mentre els trossos de pollastre volaven per l'aire.

Exitàs han segut sobre tot les "nits garrules", tota una tradició a les festes. Inovidables la Tita i la Nancy. Parlant de caigudes, es recorda la castanya que es va pegar Poli disfressat d'una espécie de hippi afro en la festa del 2000.

I per a espectacle, el strip-tease que es marcà Núria en un mig any. Realment la qualitat de la coreografia i el nivell eròtic que tingué eren garantia d'èxit. Mentre Núria menejava l'esqueleto, no paraven de disparar-se els flashos. Hi ha un video que ho demostra. Per auto-financiació podiem editar-lo.

Una de les vies de autofinanciació que sí s'han provat són els mig anys. Un any venguérem uns ossets de pasta de pa molt ben acabadets. Desconeguem si els afortunats els tenen al menjador de casa o se'ls menjaren amb creilles.

Amb els tratges hem tingut esperiències inolvidables: cascos que no entren, trossos que falten. Però lo millor van ser aquells que foterem a colps. Però la culpa va ser del fabricant: alló ni eren ni cuirasses ni res. Amb allò els almogàvers no podien entrar en batalla.

Al rally humorístic del 2000, els nostres homes i dones de negre no guanyaren. Ara, eren els més fashion, i li tiraren ous. En realitat se'ls menjaren. Una dotzena sencerets. Sembla que sense llonganisa.

I més espectacle. Els almogàvers ajudem a que el públic s'entretinga durant les monótones nits mores i els seus eterns talls. No sé si la gent recorda el pavo reial que tragueren els d'Alhama, però segur que recorden la imitació que feren Pepe i Monfe. I ni que dir dels combats entre Mi-tsu-kei i Tonko.

Hem tingut veïns de lo més hospitalari. Hem tingut una espécie de rambo despitralat que ens posava silicona i un clau al pany, i va dir allò de "rubita, la próxima vez os pongo goma 2", un tio que onejava el flequillo de matinada mentre ens insultava, un vei de dalt que es corria festes més grans que les nostres i posava la música més fort, unes ties que tiraven desperdicis a dins del local perquè menjaren els gats, i gent que cridava a la policia inclús quan no obriem...

Ara que a això de cridar a la policia es veu que es pega. Tots els anys hem acabat coneguet als policies de la ronda, però es rumoreja que un tio de la nostra comparsa, una nit es gità després que tancarem nosaltres, i cridà ell mateix a la policia perquè n'hi havia un local proper que encara estava de festes . Un burdo rumor.

Busquem una banda que sone durant tot el desfile i que siguen abstemis (o que per lo menys beguen poc). Es gratificarà.

I parlant de beure, Jesus va inventar una nova beguda refrescant per a l'estiu: la clareta Almogàver. Consisteix a barrejar cervesa amb vodka en llima. Ideal per a dinar.

La nostra relació amb els coets és també molt estreta, com a bons paterners: hem tingut i tenim tiradors a la cordà, hem participat en recordades, i tenim grans aficionades entre nosaltres, especialment Encarna , Anita, Gemma i patri. Diuen que s'ho passaven molt bé a les cordades a porta tancada que organitzava Pepe al local de la plaça del Pou.

A Intercomparses sempre ens han tirat en cara que no teniem local. I és que hem segut una comparsa itinerant, com a bons Almogàvers de les muntanyes. I fins que hem sentat el cap, cada any apuràvem més. Al 2000 ben entrat agost, els Almogàvers es reunien a la intempèrie, a la plaça del Poble. Punt únic de l'ordre del dia: "Buscar un local".

I perquè ni haguera de tot, hem agafat fins i tot una castanya itinerant. Va ser al 1999, i mentre repartiem els regalets a les comparses tots armats en pitos i de lo més contents. Una cerveseta en esta comparsa, un cubateta en aquella altra... Algun ciclista n'hi havia que anava sobre rodes.

I dels equips de música, per a què anem a parlar. Ara ja tenim un de propi, coses de la edat. Fins ara hem tingut, com quasi tot, gràcies a Sagarmanta. Ara, la nit que l'equip tenia actuació... utilitzàvem un radiocassette negret made in García López. I a seguir la festa.

Per cert, que també era made in García i López, el meravellós pavo en salsa que va fer Valle mare en el dia del Crist del 1999. Mai tindrem un dia del Crist com aquell. I tampoc oblidem que "Alimentación Valle" ha sigut tradicionalment d'on han eixit el menjar de les nostres paelles i torrades. Lo que no té són panolles, però d'això s'encarrega Joanvi.

A nosaltres ens agrada el suspens per a tot, i no a soles per al local: el dia dels Almogàvers d'Or ens faltava un cable minuts abans del començament; quan els Almogàvers d'Honor, tinguérem un apagó que solucionarem de milacre. I això sense mencionar els Almogàvers que apareixen a cada desfilada quan ja estem formats per començar. Però al final, les coses sempre acaben eixint.

Un festorro sonat va ser la festa de disfresses del 98 amb nostres veïnes les ditxaratxeres i simpatiquísimes Zihara. Allí estàvem les bruixes vamp, la futbolista, el monstre de les barbacoes, el mexicà, la beisbolista, el xavo del ocho, el punkarra, i companyia, sopant en el carrer, xarrant emb "las vecinitas" entre carcallades i diversió, que arribaren fins a la matinada. Irrepetible.

Redacció: Jesús Peris i Llorca

Raco Almogaver           Un Any Almogaver