“A través de l’etimologia ens remuntarem als seus origens. Segons una tesi, almogàver provindria del mot àrab al-mogauar, o al-moughâvar, que designa qui fa incursions -Allò que avui anomenem ratzies o raids- en territori enemic. Una segona hipòtesi sustenta que deriva del mot àrab al-muhavir (o al-mukhabir), substantiu que designa la persona que aporta notícies. I finalment, segons una altra opinió vindria de l’adjectiu gabar (jabbar), que podríem traduir per poderós, orgullós, altiu.”

Els  Almogàvers. L’epopeia medieval dels catalans. Jep Pascot. Edicions proa, Barcelona, 1998. 

“Els primers almogàvers, els veiem entre els homes que les Cartes Carolíngies anomenen pobladors. Estaven encarregats de poblar les regions esdevingudes desèrtiques després de l’èxode de llurs habitants, a conseqüència de la invasió sarraïna, i encara no reocupades, quan l’àrab ja n’havia estat foragitat pel perill que constituïa la proximitat de l’enemic. En aquelles “zones frontereres” on l’exècit només era cridat a combatre de tant en tant, per mitjà de lleves o convocacions en nom de l’uisatge Princeps namque, l’acció permanent i contínua exercida pels pobladors apareix com una acció d’almogaveria, és a dir, d’incursions, aldarulls i cops de mà. per això aquells pobladors mereixien el calificatiu d’almogàvers, i ells devien ser els primers a portar-lo.”  

“Demanava per a ell l’aliança amb la Casa imperial de Bizanci: sol·licitava la mà d’una princesa de sang. I sense dubtar de la concessió d’aquest favor, encara postulava la dignitat de Megaduc, o Gran Duc (...) Andronic II donava al cap dels almogàvers, en matrimoni, la pròpia neboda, la princesa Maria, filla d’Irene, germana de l’emperador (...). I acceptava totes les claúisules relatives a la subsistència i a la soldadad de la tropa, sense  ni fixar-ne el nombre d’efectius.” “L’emperador els va rebre a la sala d’audiència, (...) Acompanyaven Roger, Ramon Muntaner, “mestre racional”, conseller i intendent seu, els cavallers Ferran d’Ahonés, Eiximenis d’Arenós, Corberán d’Alet, Pere i Sanç d’Aros, Martí de Logran, portadors de les banderes d’Aragó i Sicília, i també els representants dels adalils i dels almogàvers. (Berenguer d’Entença i Bertran de Rocafort, retinguts a Sicília al moment de la marxa, havien d’ajuntar-se a la Gran Companyia una mica més tard.)”

“A Cízic es va manifestar per primera vegada el règim que ells mateixos s’havien donat, i allí posaren en pràctica les normes democràtiques sobre les quals aquell règim havia estat bastit. Muntaner, que degué intervenir en la redacció d’aquells estatuts, diu, en efecte, que després de la batalla de Cízic, Roger de Flor va reunir  el Consell dels almogàvers per tal de decidir les condicions de sojorn i de subsistència en aquella terra d’Asia Menor. El Consell acordà -atenci-o molt remarcable en uns mercenaris- d’associar els habitants a aquestes deliberacions. Foren seleccionats sis prohoms, i els sis representants de la Gran Companyia -dos cavallers, dos adalils i dos almogàvers- s’hi ajuntaren. El Comité “dels Dotze” fixà l’allotjament dels almogàvers a les cases dels veïns; aquests havien de fornir-los pa, vi, carn salada, formatge, llegums, llit, “el jaç i el sostre”, i la civada per als cavalls.”

“Spínola retorna a Constantinoble, però no té gens en compte les solemnes amonestacions que Muntaner li ha adreçat. Vol aprofitar-se de l’absència del gros de les forces catalanes. I al cap d’uns quants dies es presenta davant Gal·lípoli amb vint-i-cinc gales i prepara l’assalt de la fortalesa. Per la seua banda, Muntaner no resta pas inactiu. A manca d’homes, arma les dones, les quals es posen armadures i tot. Assigna a cadascuna un lloc a les muralles. Col·loca en diversos punts de les muralles mercaders catalans escollits entre els qui fa temps que segueixen la Gran Companyia, els quals tindran cura dels seveis d’enquadrament i de transmissió d’ordres. Després, amb una vintena dels seus homes d’armes, entrebanca tant com pot l’aterratge de les galeres damunt de la sorra i el desembarcament dels genovesos. Es bat amb molt de coratge. Després d’haver rebut cinc ferides, es retira al castell i s’hi tanca (...)

En el cos a cos que seguí, Antonio Spínola i tots els gentilhomes que l’acompanyaven trobaren la mort. De la resta dels genovesos, aterrits i desbandats, i perseguits fins a la riba, només uns quants pogueren arribar a les galeres, que ja començaren a salpar.”

“Els catalans sostingueren un setge de més de quinze mesos. Tanmateix, el 2 de maig de 1388, l’Acròpoli, camp atrinxerat i fortalesa, es rendia al senyor florentí. El ducat català d’Atenes i Neopàtria havia deixat d’existir. Ja no hi havia almogàvers a Grècia.” Les històries ni comencen ni acaben ací. Només alguns retalls de vides i de guerres, sempre omnipresents. I enmig les altres lluites, com les nostres. Conéixer els almogàvers ens dóna claus per entendre i per entendren’ns, o almenys això em sembla. El silenci és l’oblit.