Un Any Almogaver

Encara que la nostra Comparsa et parega que està regida per el caos, dins el desordre, seguim sempre una mateixa pauta. Un comportament producte de la nostra natura improvisadora. En concordància amb aquest sistema, el que vos oferim a continuació sería un any almogàver standard. 

09.XX Setembre.

Començem el curs criticant i desmoralitzant a la junta directiva de l’exercici que conclou, en una de les reunions més intenses de tot l’any.

Arribat el moment d’elegir nova junta, com és d’esperar, ningú vol presentarse a president/a. Llavors, algú proposa el nom d’un innocent/a que mai no ha sigut president/a i la víctima sempre surt el·legida.

Tot el món es compromet a pagar puntual les quotes, anotant el nº de compte en paperets que es perden el mateix dia. Açí comença el torment de la tresorera.

Una vegada elegida la nova Junta, tot son plans i propostes: excursions, campionats de futbito, sopars mensuals, celebracions, tallers... Però la trista realitat és que no ens tornem a vore les cares fins dos díes abans del Mig Any.

Els darrers tres anys hem tingut sort perqué teniem un local on reunir-nos, però fins l’arrivada de l’assentament, anavem de prestat. Les nostres pertenècies (que cabien en un carrro de Pryca) dormíen a casa de la iaia de JonaVi. I les reunions les feiem a diferents locals amics.

Frases célebres: ‘Me cago en la Asamblea’ [JoanVi · coordinador de la comissió de ‘Marrons’].

Almogaveries: Tots recordem l’any que algú proposà a Poli com a president i ningú no va voler donar-li el vot després de sentir les seves intencions de convertir la comparsa a un régim dictatorial fent lo que li donara la gana sense consultar. Malgrat les explicacions de Valle, que intentava suavitzar les paraules del seu company, al remat, tots vam considerar que Merche era millor candidata.

 10.XX Octubre...

 11.XX Novembre...

 12.XX Desembre.

Desembre és un paréntesis en la hivernació almogàver. Hi ha que repartir la loteria de Nadal i els paperets de l’Amic Invisible.

La nit de l’amic invisible tots preguem per no haver-li tocat a Henri i rebre un dels seus fabulosos sucs. Encara que ell no és l’únic extravagant de la comparsa cada any ens sorprén més si cap.

Entre els regals més encertats, destaca el fuet que li regalaren a Nuria.

Altra almogavería típica d’aquesta reunió és que sempre surt la brillant idea de confeccionar una casaca per al Mig Any; ‘Ah, sí, sí, clar, clar...’

Després d’aquesta nit ens despedirem per tal de continuar la nostra hivernació fins el mes d’Abril, en el que, amb la primavera, resurgirem com les floretes.

01.XX Gener...

02.XX Febrer...

03.XX Març...

04.XX Abril

Abril és el més del Mig Any i també de les vacances de Pasqua. Tenim molta feina organitzant-les, i per això ningú no es preocupa de preparar el Mig Any. Com sempre confiem en la tenda de Valle i la infinita amabilitat de Sagarmanta que sempre ens solventen la papereta: ‘la improvisació al poder!’I no sabeu a quin nivell! Si la desfilada comença a la una, a les dotze encara ens estem telefonant  per a decidir quina samarreta ens anem a posar: ‘No anavem a fer una casaca?’ , ‘L’any que ve, casaca!!’.

Quan conseguim estar tots al Palau, algú se’n recorda de l’estandard: ‘Està en el Tiro Pichón’, ‘Algú pot anar a cercar-lo?’.

La nostra capitana com mai desfila dins la escuadra no encerta el pas i al remat va per on vol capitanejant sense espasa. Els xics se ho prenen amb més filosofía que mai (que ja es dir).

Arribada la vesprada i l’hora d’arreplegar: ‘Oh, sorpresa! No quedem més que quatre!’ i els SagarBoys amb el seu camió (menys mal!).

Ho portem tot al mogolló a la comparsa per a descobrir, tres mesos després, un nou cultiu de moho (el Dr. Fleming es posará contentíssim amb la collita d’aquest any!).

Almogaveries: la edició 2002 va ser digna de recordar donat que un diluvi ens va obligar a compartir la nostra petita carpa amb unes 25 persones més.

Alló semblava el camarote dels germans Marx: ‘Aquest braç de quí es?!’,’Tin la teua cama!’. JuanMa i tres més aguantant el tendal i mullant-se per els demés.

A l’any següent, Jose, el nostre actual president guanyà el concurs de bellesa masculina més prestigiós, alçant-se amb el títol de Mister Intercomparses.

I mai no ens falta el pernil, el formatge i altres delicattessen!

05.XX Maig...

06.XX Juny...

07.XX Juliol

Arriba el més de Juliol i ens donem conte de que estem pagant el lloguer de tot un any per als gats, aleshores decidim començar a reunir-nos totes les setmanes, incluïnt algun diumenge que altre, en que quedem per esmorçar i després, si queda temps, llavar-li un poc la cara al local.

Almogaveries: la primera volta que netejarem un local (a la Plaça del Pou) traguerem de tot. Era tan complicat pintar les parets que tinguerem que empaperar el local.

Juan Carlos opta sempre per pintar estiguen com estiguen les parets i amb aixó ho té tot fet. A Patri li passa algo paregut amb el lleixiu : ‘Quin fástic! Hi ha que desinfectar! Hi ha lleixiu?’.

El primer any al carrer Godella també va ser complicat. Les parets es quedaven pegades a la brotxa quan intentaves pintar i tinguerem que pintar-ho tot (portes incloses) amb un compresor. Com tenim tants ‘milhomes’ a la comparsa es carregaren el gros de la feina les xiques (Nuri i Valle encara s’en recorden), que ho varen deixar tot, pero tot blanc. Bé menys un cantonet a la part superior de la façana que encara conserva el seu color original. ‘Podríem dur una escala per a pintar-ho?’ és la proposta anual de Patri. Encara que Jose no vol sentir parlar d’escales, donat que l’any de la mansió almogàver (al carrer Sant Antoni) Pepe caigué a terra des d’una escala de ferro que caigué just al cap de Jose. Com diría un testimoni presencial: fou una escena dantesca!

08.XX Agost

Per fí arriba l’Agost! La primera quinzena la passem despedint i rebent als almogàvers viatgers, que van i venen de les seues vacances d’estiu. Els que es queden a Paterna ultimen detalls per a festes: planning d’activitats, elecció dels menús, compres... I per fí arriven les festes!

Tot comença amb la gran festa d’inauguració en la qual la majoría acaben molt perjudicats. Encarna ens dona les primeres leccions de balls de l’estiu i també en repartim l’uniform de les festes i el mot.

Mots escandalosos: ‘Paco Porras’ (JoanVi), ‘Bustamante’ (Sento), ‘Michael Knight’ (Rodrigo “Popi”), Tamara (Núria)...

En la Entraeta ens caracteritzem per la nostra senzilla indumentària. Un any els nostres mascles inclús aparegueren sense samarreta al estil del ‘Mojinos Escocíos’. La nostra banda sol ser la que més anima l’espera de les filaes: la nostra banda i el nostre carro.

La Nit Mora és la nostra especialitat, ja que som el públic més interactiu de tota la desfilada. I a més a més contem amb un arma infalible d’animació en els parons: si la següent comparsa tarda molt en arribar, Pepe i els seus organtizen de seguida un Boato alternatiu on no falten titos reials, ballarines, cavalls, elefants... amb l’ajuda d’una cadira i molta imaginació.

La resta de la comparsa riu a les seues cadires, quan no ens toca discutir amb algún veí que ens ha furtat alguna.

La Nit Cristiana és un ‘Ai!’ per als almogàvers més responsables: la puntualitat no és la nostra virtut; de fet a voltes no conseguim estar tots fins arrivar als tres camins.

El poble sol demostrar ansia de dispersions i a nosaltres ens agrada complaure al poble, encara que aixó resulta una dificultat per a les delegades d’intercomparses.

Hem de reconèixer que ens ho prenim en serio, tant que de vegades les dispersions resulten accidentades. La més recient va ser l’enderroc de Merche (després de volar per l’aire). Ningú no s’explica com va poder passar: ella estava en mig però Dani no la va vore.

Eixa nit molts xiquets tenen mal somnis amb nosaltres tal volta perque els xics es passen la desfilada amenaçant amb menjarse’ls.

L’Entrega de les Claus és un dels actes als que acudim amb més orgull, donat que gràcies als almogàvers, i sobretot a la nostra arma intelectual, Jesús, l’escenificació es fa en la nostra llengua: ‘No podía ésser d’un altra manera!’.

La resta de les festes ens ho seguim passant de meravella:

Fem un concurs de truïtes i amanides en el que Nuri sempre fa trampa, també celebrem la Nit Hawaiana, la Nit dels Vuitanta, la Nit Eibissenca, la Nit Flamenca, la Nit Texana, la Nit de la Panolla...

L’any passat vam tindre una espectacular Nit Tenebrosa organitzada per Charo, Ana, Quique, Pepe, Dani i Papal i en la que Romina ens va donar a tots una mà de pintura.

I des de fa un parell d’anys celebrem un sopar molt especial d’agermanament amb les comparses veïnes: al darrer sopar, Rosita Amores va envergonyir a més d’un comparser amb els seus habituals refregons (pregunteu-li-ho a Juan Carlos i a Quique-Ximo).

I açí tenim que fer un alt en el camí per fer una menció especial a la nostra festa estelar:  La Nit Garrula. Coneguda en tota la comarca, la Nit Garrula... (Tita i les seue disfresses, Les perruques de Quique-Ximo i Charo, Paco i Jose atrapats en l’ascensor…

Menjars de festes (oferits per Paco i Jose) , campionat de Truc (Pepe i Ana, Sento i Esther, JuanMa i Herni versus Nuri i Patri….)

Cordà (coheters a la fuga Sento, Tore i Pollastre, almogàvers a la cordà : JoanVi, Sento, Torre, Iban... 

Dia del Crist : menjar, procesió (pizzes, almogàvers beatos Sento, Torre, Iban, Juan Carlos i Quique-Ximo) castell i himnes…